VICENS, Francesc (2008) "Tete Montoliu i Mallorca. En motiu del Xè aniversari de la seva mort", Lluc: revista de cultura i d'idees 861, p.40-47

 Amb la serenor de l’ànima /i mans de geni, has copsat / l’essència de l’harmonia / i la potència del jazz. / Amb l’amor fidel les tecles, / dolçament, has encisat,/ florint el profund missatge / de l’esperit musical. / Quan abraces el piano, / gojós, temperamental, / el teu cor sent i batega / amb ritme oníric de jazz

                                                                 Miquel Bota Totxo. Pollença 1990

Si hi ha un músic de jazz que hom està d’acord en considerar el més rellevant intèrpret del gènere que ha vist néixer el panorama musical nacional aquest és sens dubte Tete Montoliu. Cec de naixement,  des de nin ja mostrà una clara predisposició cap al piano, i destacà més per les seves interpretacions de boleros i cançons de moda que pels seus estudis de conservatori. Fou pioner en el nostre país en fer-se un lloc en el món del jazz a nivell internacional, i el reconeixement del seu talent li fou atorgat en vida pels músics més destacats de la història del jazz del segle XX en voler tocar amb ell. És el cas de Lionel Hampton, Dexter Gordon, Dixie Gillespie, Joe Henderson o Ben Webster entre tants d’altres. Woody Allen li feu el seu propi homenatge a la pel·lícula Hannah and her sisters (1986) posant-lo al darrera de la secció de jazz d’una prestatgeria d’una tenda de discos de NY. Després de deu anys de la seva mort sembla una data adient per recapitular el que va ser la seva vida i el que va suposar per a la vida musical de Mallorca les seves visites en una època on la cultura musical illenca, fins gairebé els anys vuitanta, era escassa. Dues publicacions ens faciliten la tasca de situar alguns dels esdeveniments més significatius de la vida de Tete en relació a Mallorca: la seva biografia escrita per Miquel Jurado i Jazz en Barcelona 1920-1965 de Jordi Pujol.[1] Aquestes dues obres, erudites en noms i dates, ens parlen dels locals i escenaris que el consagraren, dels músics que l’acompanyaren i dels personatges que el conegueren. Molts de músics afincats a l’illa, aficionats i empresaris el recorden com una persona de tracte amable, amb un sentit de l’humor particular i sobretot per la seva  capacitat interpretativa quan tocava estava el piano. A partir de les consultes bibliogràfiques i d’hemeroteca i de les informacions extretes d’un diàleg distès i ple de bons records amb algunes persones que el conegueren en vida escrivim aquest article que pretén valorar la incidència del pianista en el món musical illenc. Així doncs, el nostre agraïment per les bones estones que hem passat recordant Tete Montoliu a Cosme Adrover, Salvador Font, Manolo Cuesta i Miquel Jaume.

La relació de Tete amb Mallorca és una constant que podem observar en diferents episodis al llarg de la seva vida i ens ajuda a entendre aspectes de la seva trajectòria professional; per una banda, mirall de moments significatius de la seva carrera, i per l’altra, mostra quin ha estat el paper del jazz i la confluència i interès d’aquest estil de música a l’illa. Paral·lelament, la relació de Tete amb Mallorca difícilment s’entendria sense l’amistat que l’uní amb empresaris, promotors i músics que sempre que pogueren facilitaren la seva presència als escenaris mallorquins. Ja bé a grans aforaments com la sala magna de l’Auditorium, al Teatre Principal o en ambients més familiars i exclusius com el bar Brussel·les o el Club Trui. La història del pianista català amb Mallorca es remunta a l’inici de la dècada dels anys cinquanta, moment de creixença econòmica del sector turístic marcada per una imatge glamurosa promoguda pel Foment del Turisme. Artistes i actors internacionals del renom d’Errol Flyn, Ava Gardner o Grace Kelly escollien Mallorca com a destí predilecte per a les seves vacances. En aquest moment el sector turístic oferia bones oportunitats per conjunts musicals que responguessin a l’expectativa d’oci dels establiments hotelers requerits per una clientela eminentment estrangera i adinerada. Fou en aquest període que Tete fou contractat diverses vegades a l’illa en formacions i escenaris diferents: primer a la sala Tito’s amb el Cuarteto Bebop (1952), després amb Pilar Morales (1956) i després a l’Hotel Formentor amb el cantant Juanito Segarra (1957) i un any més tard amb Pilar Morales, el saxofonista Ricard Roda i l’excel·lent secció rítmica formada per Ramon Farrán i Juan Fleta (1958). L’èxit d’aquestes actuacions requeien moltes vegades en la tria d’un repertori melòdic i conegut pel gran públic, moltes vegades interpretat de forma jazzística. D’aquesta manera, l’estiu de 1952, un any abans de finalitzar els seus estudis musicals al conservatori, Montoliu fou contractat per primera vegada per actuar amb el seu Cuarteto Be-Bop a Tito’s on, segons J. Pujol, tocaren jazz per a una clientela majoritàriament estrangera.[2] Uns dies abans el Cuarteto Be-Bop realitzà unes audicions a Radio Mallorca gràcies a les quals pogueren actuar a la famosa sala de festes aleshores dirigida per Andreu Ferrer.[3] Aleshores aquesta agrupació estava formada per Tete Montoliu, Mario Valero (contrabaix), Julio Ribera (bateria) i Jorge Pérez (guitarra).[4] Aquest quartet, considerat el millor grup nacional de jazz del moment, estava dins una línia d’èxits consecutius. L’aposta del grup per interpretar be-bop en un moment on la majoria d’orquestres de jazz es decantaven pel swing o la música de ball, els portà uns mesos abans de tocar a Mallorca a estar en el cartell del II Salon du Jazz de Paris després de diversos èxits a la ciutat Comtal.[5] Aleshores Tete Montoliu era conscient que encarnava l’abanderament de l’estètica be-bop al país. Dos articles publicats a Ritmo y Melodía ens mostren aquesta faceta militant del pianista que amb 17 anys escassos ja domina els codis d’aquesta estètica i no dubte en denunciar l’esnobisme de músics que no entenen el per què del be-bop.[6] Les paraules utilitzades en aquests articles, que pels moviments jazzístics posteriors mantenien la seva actualitat, denotaven un malestar cap a la poca qualitat de compatriotes que s’intentaven fer camí dins l’esfera d’aquesta nova música.

La segona visita de Tete a l’illa també fou a la sala Tito’s del passeig Marítim de Palma. El mes de juny de 1956 fou contractat per actuar en quintet amb la cantant cubana i recent esposa de Tete, Pilar Morales.[7] Completaven la formació el guitarrista Agustí Rabassa, Liberto Valero i el bateria José Puig. El repertori d’aquesta formació es caracteritzà pel bolero sudamericà, el mambo i el cha-cha-chà. Un testimoni d’aquesta època és l’enregistrament de dos discs del grup Tete Montoliu y su Conjunto Tropical del segell Columbia amb els músics José Did (trompeta), Eugenio Murgui (saxo alt), Mario Valero (contrabaix) i Rafael Verdura (bateria).[8] D’aquestes cançons el mateix Tete afirma que va aprendre a millorar les seves improvisacions ja que és un repertori que exigeix la repetició constant dels mateixos patrons - el disc Free Boleros (Industria cultural- 1996) acompanyant a Maite Martín amb Horacio Fumero (contrabaix) i Nan Mercader (percussió) mostra l’evolució del pianista dins el gènere-. Aleshores es podia ser creatiu i sempre acabava arrancant amb una cadència de blues o una improvisació bebop. Aquesta visita de Tete Montoliu estigué marcada per unes circumstàncies especials que tenien al pianista a l’expectativa d’una important actuació amb l’orquestra de Lionel Hampton a qui fou presentat com el pianista amb més projecció del país. Atent a les possibilitats que el vibrafonista pogués reclamar-lo per unir-se a la seva orquestra el resultat fou un disc enregistrat a Madrid amb la participació dels dos músics, Jazz Flamenco (1956) i dos concerts de l’orquestra de Lionel Hampton i Tete Montoliu realitzats els dies 13 i 14 de Juliol del 1956 a la Monumental de Barcelona.[9] Els dos estius següents Tete fou contractat per tocar a la boîte de l’Hotel Formentor, inaugurat dos anys abans per un grup d’accionistes, el principal dels quals era Joan Buades. En aquest període la demanda musical de la majoria dels seus contractes dista de manera considerable de les seves inquietuds jazzístiques. Ell mateix reconeix que en aquella època tocava sobretot per aconseguir diners. No es tractava tant d’un gust especial per la música que exigien els locals enfocats al turisme, ja que a ell li seguia interessant el jazz; amb paraules de Tete “és que tocant jazz no es guanyava ni un duro, per la qual cosa em veia obligat a tocar en tot tipus de local”.[10] Amb aquesta tònica i un cert desencís provocat pel desànim d’uns bolos rutinaris de música de moda arriba a Mallorca amb un conjunt format pel cantant cubà Juanito Segarra i una secció rítmica integrada per Juan Fleta (contrabaix), José Ballester (guitarra) i Enrique Esteve (bateria). Per la seva professionalitat i bon fer gaudiren d’un notable èxit, fet que possibilità la renovació del contracte per l’estiu de 1958. Aquesta vegada el grup estava compost per Pilar Morales, Ricardo Roda (saxo alt), Juan Fleta i Ramón Farrán (bateria). Tete arriba a Mallorca més motivat que l’estiu anterior després d’una temporada prou estimulant: el mes de febrer es desplaçà a Madrid per fer una audició davant George Wein, director del Newport Jazz Festival, que diu de Tete “...pocos músicos europeos frasean tan bien, o al menos con un espíritu tan cercano al de los americanos...”, i el mes de maig acompanya per segona vegada Don Byas al Teatre Comèdia de Barcelona despertant el lògic interès dels aficionats.[11] En aquesta ocasió Tete es rodejà de músics que compartien les mateixes afinitats musicals tot i que acabaven tocant música de moda però introduint variacions que els permetien esser creatius en les improvisacions i sentir-se còmplices com a músics de jazz solvents. El resultat d’aquest darrer contracte ens mostra uns músics de mentalitat progressista que s’havien d’adaptar a l’oferta lúdica dels desitjos d’una classe enriquida, la majoria estrangera que descansava temporalment a Mallorca. Les fotografies que es conserven d’aquesta època ens mostren un Tete relaxat i descansat que segurament aprofitava les estades a l’illa per compaginar les seves actuacions i la seva afició a l’aigua.[12] L’agradable estada a l’illa fou el preludi del vol que portaria a Tete i la seva dona Pilar fins a la Costa Blava. Allà participà en un dels actes més rellevants de la seva carrera professional, el Festival de Jazz de Cannes.

Les dues dècades següents (1960-1970) constitueixen el període de consolidació i consagració de Tete Montoliu com a artista internacional i la més prolífica en enregistraments discogràfics de segell europeu. Les estades als principals clubs de jazz europeus moltes vegades com a pianista resident testimonien una sòlida trajectòria professional i la possibilitat de tocar amb els millors músics del moment com Don Cherry, Dexter Gordon, Joe Henderson, Dixie Gillespie, Archie Shep, Sonny Stitt o Kenny Dorham. D’aquesta època establirà relacions professionals i d’amistat amb músics que més tard retrobarà a Palma en motiu de l’embranzida jazzística que suposà les primeres edicions del Festival Internacional de Jazz. És el cas de Dexter Gordon, Dixie Gillespie i Sonny Stitt. Tete conegué a Dexter Gordon al Montmartre Jazzhus de Copenaghe. Aleshores Dexter, com la majoria de músics americans que realitzaven gires de club per Europa, viatjava sol i tocava amb les seccions rítmiques locals. A la quarta nit Dexter acomiadà al pianista danès que l’acompanyava i exigí que fos substituït per  Tete que tocava en el torn de matinada.[13]  Des d’aquell moment es donà una gran afinitat entre els dos músics. El reconeixement progressiu en els millors locals europeus de Tete coincidí amb una crisi generalitzada en la majoria dels locals de Barcelona. Aquest fet requerí parar més esment a les possibles ofertes de treball que sortissin més enllà dels límits nacionals. I fou en aquest moment que Peter Trunk contactà amb Tete des d’Alemanya per què anès a inaugurar el club Blue Note de Berlín com a pianista resident. Allà coincidí amb el saxofonista, afincat a Mallorca, Manolo Cuestaqui ens explicà diverses anècdotes de l’amic i pianista Tete Montoliu. Hi havia dues coses que no oblidava mai Tete i que reconeixia especialment d’enfora: una era el so del teu instrument i l’altre el timbre de la teva veu.  Durant aquest intens període de temps les visites de Tete a Mallorca són de caire puntual i per complir contractes temporals a piano-bars la majoria de vegades sol. La premsa local no sempre se’n feia ressò, en tot cas el lector d’hemeroteques haurà d’estar atent als petits i discrets anuncis que es limitaven a posar el seu nom “en minúscules” a les pàgines d’oci de la premsa local. Però el millor testimoni d’aquesta època són els ciutadans anònims aficionats al jazz que gaudien d’aquelles vetllades minoritàries a locals com el Bar Brussel·les. Tots ells recorden amb fruïció uns directes de gran altura interpretativa marcats per un ambient intimista.

El mes de juny de 1968 se celebrà la darrera edició del Certamen de la Nueva Canción Mallorquina organitzat per Joventuts Musicals de Palma. En el cartell trobem la presència del pianista que no tingué mai objeccions en participar en esdeveniments de la Nova Cançó, mostrant així la seva sensibilitat ideològica. De fet, el seu catalanisme fou un dels trets definidors concretats en la seva afició pel Barça i l’orgull de tenir per amic a Joan Manuel Serrat que per aquells dies eclipsava tota l’atenció per haver-se negat a participar al Festival d’Eurovisión davant l’exigència d’haver de cantar en castellà. L’acte celebrat en el Poble Espanyol comptà amb els cantautors Maria del Mar Bonet, Antoni Parera, Marián Albero i Serrat. L’amistat entre Tete i Serrat es remunta als inicis de la carrera del cantautor que durant gairebé un any estigueren fent concerts a duo.[14] Fins a finals de la dècada dels anys setanta hem de dir que la majoria de propostes culturals musicals es veren molt minvades per la imperant política cultural regionalista que potenciava esdeveniments folklòrics per promocionar la unitat patriòtica. Conseqüència d’aquest fet el panorama jazzístic a Mallorca es veié molt limitat per la tendència generalitzada cap a la música popular de moda. Aquesta estètica present a les festes estudiantils i inofensiva pel règim franquista  juntament amb la música comercial per ballar d’acord amb les costums de l’època va incrementar les dificultats per aconseguir discos d’importació. D’aquesta manera gran part de l’estètica jazzística era ignorada des que els músics americans començaren a tocar sistemàticament a les capitals europees. En aquest sentit les destacables actuacions de Louis Armstrong i Lionel Hamptons a la sala Tagomago de Palma foren esdeveniments ambiciosos per les possibilitats dels empresaris mallorquins que més aviat generaren la curiositat del públic estranger que la dels propis illencs, tot i la difusió que es feu sobretot del trompetista. Podem dir que fins aleshores la recepció del jazz a Mallorca s’havia limitat als concerts de grans figures internacionals, a la música swing del popular Bonet de Sant Pere i a les llicències de grups, com el Latin Combo, que per imperatiu laboral havien de tocar música de ball i que de tant en tant deixaven caure algun estàndard de jazz com Fly me to the moon o Tea for two que a la vegada anunciaven el canvi de grup. El fet és que fins aleshores a Mallorca, a diferència de Madrid o Barcelona, el jazz fou una música poc apreciada i que generalment no suscitava gaire interès.[15]  La mort de Franco generà importants canvis a les darreries de la dècada de 1970. El procés de recuperació de la cultura pròpia del país derivà cap a l’adopció de nous plantejaments de contingut polític progressista. Després de la instauració de la democràcia, l’any 1979 se celebraren les primeres eleccions municipals marcades per un ambient d’eufòria per la llibertat.[16] Les ànsies pel canvi crearen un clima idoni per desenvolupar propostes innovadores, progressistes i arriscades que veren en la promoció de la música de jazz una acció concreta per  la democratització de la cultura. Així i tot, en la cruïlla del canvi de dècada, la vida jazzística ciutadana tenia un índex de productivitat molt baix. Es reduïa a dos negocis de discos, Xocolat i Es Fobiol, i a un local regentat pel romanticisme vocacional d’un empresari amant de la música de jazz, el Trui Centre de Miquel Jaume, situat a la plaça Jinetes de Alcalà. Aquest local, tot i que no només si feia jazz en directe, podem dir que fou el primer club on es podia escoltar jazz de qualitat. Pel seu escenari hi passaren Pedro Iturralde, Manolo Bolao, Salvador Font “Mantequilla”, Reynaldo Constantini o Bal Turney. Gràcies a aquests artistes Miquel Jaume començà a interessar-se per Tete amb qui des d’aleshores inicià una relació en qualitat d’amic i d’assessor artístic. Aquest fet propicià la visita de Tete a Mallorca amb regularitat. Era un músic que gaudia de la confiança del seu representat i era reclamat de manera recurrent per tocar a Palma. A partir de 1980 les visites de Tete Montoliu a Mallorca es multiplicarien i era freqüent veure’l a la sala Trui Centre, bé en solitari o al davant de diferents formacions.  Un dels concerts més memorables d’aquell club fou el concert de Tete Montoliu acompanyat pels llegendaris Billy Higgins i Herbie Lewis i el Sonny Sttit com artista convidat. D’aquesta experiència Jaume organitzà alguns concerts de Jazz al Teatre Principal.  De tots ells destaquem un dels primers, Sonny Stitt i Tete Montoliu el dia 7 de maig de 1981. Aquest concert juntament amb el de Keith Jarrett i el de Johny Griffin a l’Auditorium foren el preàmbul d’un dels projectes musicals més ambiciosos vist fins aleshores en el panorama musical illenc: el Festival Internacional de Jazz de Palma, del qui Jaume, al front de Trui Xoc/concerts, s’encarregà de l’organització de les cinc primeres edicions. L’entusiasme per aquesta música dugué a Jaume a configurar un primer catàleg d’artistes que situaven Palma a la mateixa alçada del festival de Vitòria Gasteiz i Sant Sebastià.[17] El suport institucional de Jaume per a la realització del projecte el rebé del consistori municipal coincidint amb el primer batlle de l’era democràtica, el socialista Ramon Aguiló, que restà molt receptiu a l’oportunitat que brindava l’empresari. Fins aleshores el jazz fou una música tildada d’elitista que es reduïa a l’àmbit privat, a les discoteques particulars plenes de peces de col·leccionista i de material de difícil accés. Per això, un dels objectius del nou consistori fou acostar la cultura a tota la ciutadania.[18] Dins aquest context, nasqué com un somni que es feia realitat, la primera edició del Festival Internacional de Palma. Tete Montoliu protagonitzà alguns dels millors passatges de la història d’aquest festival. Pujà a l’escenari en diverses ocasions: dues en cartell oficial (1983 / 1985) i dues més convidat a pujar a l’escenari de manera inesperada. Oficialment, la primera vegada fou en la tercera edició del Festival, dia 11 de Juliol de 1983, tocà amb J. Mclean, Bobby Hutcherson, Billy Higgins i Herbie Lewis (substituint a darrera hora Cecil McBee). De tots ells, la secció rítmica era la més familiar a Tete. Havien tocat junts al Teatre Principal amb Sonny Stitt dos anys abans. Amb la resta de components havia iniciat la seva trajectòria tot just deu dies abans de la presentació a Palma, amb estades prèvies a Anglaterra, França, Itàlia i Portugal. Palma era, després de Vigo, la segona ciutat espanyola que visitaven. Llevat de Bobby Hutcherson, Tete Montoliu havia coincidit amb tots ells en anteriors ocasions.[19] I la segona vegada a la cinquena edició, el 9 d’agost de 1985, amb Benny Carter i els “All Stars” composts per Jimmy Woode, Ed Thigpen i Benny Bailey (substituïnt Harry Edison (trompeta)) a la sala magna de l’Auditòrium tancant la V edició del Festival. Tete havia tocat recentment amb Carter a Oregon i amb Jimmy Woode a Copenhague. La intenció dels organitzadors fou la d’una reunió informal de músics que es reuneixen per tocar pel plaer de jugar amb altres músics – segons declaracions de Tete. El programa d’ambdues edicions es caracteritzà per estar format pels millors jazzístes internacionals del moment: Chick Corea & Gary Burton, Chet Baker, Ella Fitzgerald, Hank Jones i McCoy Tyner, Larry Cryell o B.B. King, posant a l’abast dels assistents les tendències del jazz del moment. El resultat artístic de les cinc primeres edicions fou d’una alçada artística sense precedents. Essent l’estètica be-bop la que dominava aquells primers moments. Dues publicacions monogràfiques sobre el Festival ens recorden el caire extraordinari que adquirí cada edició; tant des de la perspectiva històrica com del context internacional: Els III primers Festivals i El Festival de Jazz de Palma[20]. Els dies 27, 28 i 29 l’Auditòrium anunciava els quartets de Dexter Gordon, Dizzy Gillespie i Stant Getz respectivament. No comentaríem res de particular d’aquesta primera edició si no fos perquè Tete pujà a l’escenari en dues ocasions, les dues primeres vetllades de manera consecutiva. La primera amb Dexter, que acabava de ser proclamat el millor intèrpret de l’any i la segona amb Gillespie. Tete assistia a cada gala com un espectador més i fou convidat a pujar a l’escenari en ambdues ocasions deixant constància del seu talent i oferint grans moments tant als amfitrions d’escenari com a un públic incondicional.  El paper de Tete Montoliu al seu pas pel Festival de jazz de Palma l’hem de valorar de gairebé com amfitrió, o si més no, com a “pianista resident”, sense ser-ho, recordem que va pujar als escenaris en quatre ocasions, dues d’elles convidat pels artistes líders de formació i dues en cartell de manera oficial. El seu pas pel festival ha quedat en la memòria dels illencs en les magnífiques fotografies de Gerardo Cañellas i Marise Cloquell que acompanyen el llibre de Fernando Merino sobre les tres primeres edicions del festival.[21] Als anys vuitanta, paral·lelament a les immillorables expectatives que el Festival anava creant entre el públic mallorquí, trobem altres actuacions de Tete gestionades pel seu representant Miquel Jaume que aleshores era director artístic i assessor de Trui Espectacles. La primera, dia 29 de novembre de 1982, al marc incomparable de la Seu de Palma. El concert presentava una fórmula artística poc habitual que resultà bastant diferent a totes les propostes jazzístiques que s’havien vist fins aleshores. Tete Montoliu tocà conjuntament amb el cor gospel The Stars of Faith a la nau central de la catedral. Al marge de les condicions acústiques adients que exigia el concert i que es veren minvades per l’excessiva reverberació de l’espai, el concert es recorda amb molt d’èxit d’aforament per l’organització. La combinació de coro i Tete aglutinava diferents tipus de públic que atrets pel gospel, pel jazz o per la curiosa combinació aconseguiren gairebé exhaurir les localitats. La següent actuació fou a l’església de Sant Bartomeu d’Alaró, dia 12 d’agost de 1984, en motiu de les festes patronals de Sant Roc. Una església de gom a gom fins a les capelles donà cabuda a un dels concerts més singulars de Tete fets a Mallorca. Del repertori només sabem que inicià el concert amb una de les seves poques composicions producte de la seva darrera estada a Califòrnia. I del concert sabem que sense ser “apoteòsic” ni “memorable” Tete se sentí molt còmode tocant per un públic atret la majoria per la curiositat, l’afició i el renom del pianista. Era un músic que tenia la capacitat per a captar l’ambient entre el públic i en aquesta ocasió captà el feeling del públic. La vetllada musical finalitzà amb una reunió d’amics a la sagristia amb l’amic Manolo Cuesta com a mestre de cerimònies. Ambdós músics havien coincidit anteriorment a Berlín i es dedicaren a parlar de manera distesa d’allò que coneixien i feien millor: tocar jazz. De la xerrada, que podem veure transcrita en forma d’entrevista a la revista Cercle d’estudis d’Alaró, veiem  que es tractaren aspectes generals del món del jazz que requeien sobre la precària situació d’aquest gènere musical al nostre país.[22] Els qui recorden l’actuació ens comenten que Tete va estar tan inspirat com de costum, tot i que l’acústica no fou l’adequada per aquell concert. Els alaroners aficionats al jazz recorden aquell concert com una de les millors gestes musicals de la vila. I la darrera d’aquestes intervencions fou a la sala magna de l’Auditorium el dia 11 de febrer de 1985. En motiu de l’Homenatge a Mallorca a Bonet de San Pedro, organitzat per l’Ajuntament de Palma i el Consell Insular de Mallorca. En aquesta ocasió Tete compartí cartell amb altres artistes coincidint amb els amics i col·legues Joan Manuel Serrat i Pedro Iturralde amb qui ja havien tocat junts a Mallorca. El primer al castell de Bellver en motiu del IV festival de la Nova Cançó i el segon al club Trui a finals dels 70. A l’Homenatge també hi participaren altres artistes més aliens a la trajectòria de Tete que gaudien de gran popularitat entre el públic mallorquí com Los Valldemossa, Lucio Barbosa, Lorenzo González i Vangel Mackovski. Al programa de mà el primer artista en anunciar-se fou Tete Montoliu, i a les pàgines centrals torna a aparèixer en una fotografia promocional de MJ promotora y Organizadora de Espectáculos (juntament amb Serrat, Iturralde, i l’humorista Eugenio). De fet, en aquest acte homenatge es donaven cita els principals artistes que des dels inicis de l’empresa de Miquel Jaume havien anat de la seva mà: Bonet, Tete, Serrat, Iturralde, etc. Artistes que, per altra banda, gaudiren de la confiança i l’admiració del seu representant que com en el cas de Serrat perdura encara fins al dia d’avui.

D’ençà el 1985 Tete estaria uns anys sense comparèixer pels escenaris mallorquins, coincidint amb una època d’inactivitat i decaïment musical i personal. La següent aparició de Tete als escenaris de Ciutat es veié envoltada de la polèmica i del debat que suposava la dubtosa continuïtat del Festival. La dècada dels vuitanta acabava amb polèmiques i dubtoses declaracions en premsa sobre la continuïtat del Festival, generades per un dèficit econòmic notable. Després de les eleccions municipals de 1991 el govern socialista perdé les eleccions municipals per majoria absoluta. Fou aquell mateix any, després de 10 edicions, que se suprimí el Festival deixant un buit en el panorama jazzístic illenc manifestat amb un cert ressentiment polític. El nou govern es pronuncià a favor de dispersar actuacions puntuals i de qualitat al llarg de tot l’any. La primera actuació promoguda per Rafel Oliver, del nou consistori popular, fou la de Tete Montoliu que en aquesta ocasió anava acompanyat pel trio que el consagrà en aquesta formació i que l’acompanyaria fins al final dels seus dies: Horacio Fumero (conrabaix) i Peer Wyboris (bateria). El dia que s’anunciava el seu concert a la Magna de l’Auditòrium, dia 18 d’octubre, la premsa local també es feia ressò de la supressió del Festival de Jazz que coincidia amb la mort de Miles Davis: Ambos estaban ligados solamente por el desbaratamiento unànime de sus índices de salud y por un concierto celebrado en 1986. Los dos han muerto.[23] D’aquesta manera el concert de Tete s’augurà com un réquiem en clave íntima al fenecido Festival de Jazz.[24] Fou un moment de recapitulació d’aquests 10 anys que per alguns periodistes fou un seguit de ziga-zagues inconexes i de programacions variopintes i pintoresques.[25] Situació denunciada diverses vegades pel promotor pioner Jaume des del moment que el Festival s’ajustà a les partides pressupostàries estatals. Un any enrere Fernando Merino acabava la seva publicació sobre el certamen amb el capítol titulat Final de Partida.[26] En la decisió del nou govern s’hi veié confrontació política creadora d’un simbolisme d’“enderrocament” ja que el certamen era un símbol de la línia cultural socialista.[27] El sector socialista lamentà la decisió del nou govern perquè bàsicament el Festival fou una opció socialista que durà totes les seves legislatures conscients de la seva naturalesa deficitària. A partir d’aquest moment el record de les 10 edicions del Festival Internacional de Jazz de Palma passaren a la memòria col·lectiva dels amants del jazz com la fita més emblemàtica que musicalment ha vist la Ciutat.

La dècada dels noranta començà marcada pel regust de sequera que havia deixat el Festival i un panorama jazzístic que optà per actuacions puntuals de músics més mediàtics, com B.B. King o Ray Charles, i la reactivació de petits locals com el JazzForum, l’Havanna, La Camargue, Duck Center o el Barcelona. Dins aquest món encallat en el record del Festival de Jazz hem de destacar algunes  actuacions de Tete Montoliu. Especialment les que va oferir a Pollença i a Cala Rajada acompanyat pel seu trio (Fumero i Wyboris), i el concert “d’acomiadament”, que oferí en piano sol mesos abans de morir al saló d’actes de la Fundació La Caixa de Palma. El primer d’ells fou en motiu de les fires de Pollença dia 9 de novembre de 1990 i s’anuncià com a Recital de Jazz a càrrec de Tete Montoliu acompanyat de bateria i contrabaix. És de suposar que els músics que l’acompanyaren foren Fumero i Wyboris tot i que no hem trobat els noms d’aquests músics en cap de les ressenyes de premsa fetes del concert. A les notes de premsa de la fira es destaca el concert com una vetllada molt entretinguda i una gran èxit d’assistència.[28] En Motiu d’aquest concert el poeta Miquel Bota Totxo li dedicà uns versos al pianista català (que reproduïm a l’inici de l’article).El concert de Cala Rajada passà sense cap tipus de ressò a la premsa local. El vestíbul de l’Hotel s’Illot, en aquell moment regentat per Ignasi Esteve, empresari català amic del músic i aficionat al jazz, el va adaptar per donar cabuda a aquell concert que va estar marcat per un toc d’intimisme i alguna anècdota divertida deguda a la familiaritat de la vetllada. De fet, la vintena d’assistents en aquell concert vàrem tenir l’oportunitat de sentir-lo gairebé en una actuació pels amics. Abans de cada peça el mateix Tete les presentava explicant alguna anècdota que acabava amb les rialles de complicitat del reduït auditori. El repertori alternà standars de jazz (Parker, Monk, Gordon...) i alguna composició pròpia, molt en l’estil del testimoni que podem escoltar al disc Tete en la Trompetilla en vivo (enregistrat al club La Trompetilla de Saragossa dia 1 de febrer de 1995 amb la mateixa formació); i d’un descans precedit per la brillant intervenció individual de Wyboris arrancant amb un Round Midnight excepcional. A partir de 1994 la carrera de Tete havia adquirit molts de compromisos arreu del món portant-lo als països àrabs i actuant amb piano sol a Egipte i Jordània. Preferència que havia marcat els concerts més significatius del final de la seva vida. Després d’això i d’un concert memorable a dos pianos amb Chick Corea al Festival Internacional de Jazz de Vitòria-Gasteiz l’estiu de 1995 ens queda el record del darrer concert que oferí a Mallorca. El concert que faria un mes després a l’auditori del Gran Hotel dia 18 de febrer de 1997 fou un autèntic preàmbul del concert al Palau de la Música Catalana. Aquesta darrera actuació de Tete a Mallorca estigué marcada per una forta càrrega emotiva del propi músic ja que coincidí amb el diagnòstic quatre mesos abans d’un carcinoma pulmonar irreversible. Miquel Jurado explica que aquest moment coincidí amb un moment de gran activitat musical de Tete i que Montserrat García, la seva esposa amb qui va contreure núpcies dos anys abans, només anul·lava els concerts que coincidien amb els ingressos hospitalaris.[29] En aquests delicats moments de salut, la il·lusió de Tete se centrava en el concert del Palau que faria dia 23 de març (enregistrat amb el títol Palau de la Música Catalana. Piano solo. 21-03-1979). El seu primer i també darrer concert en solitari a la sala més emblemàtica de la seva ciutat. Generalment Tete mai premeditava els programes amb els temes que interpretaria i d’alguna manera deixava que l’espontaneïtat del moment dictés el repertori. El concert del Palau fou una excepció molt especial a aquesta regla. “Tete”, diu Jurado, “va estar meditant els temes que volia tocar i com els volia tocar. No es tractava només de temes estimats, sino que els va voler distribuir de tal manera que fos un recorregut per la part més íntima de la seva carrera. Va voler començar amb una salutació al seu públic per proseguir amb algunes de les seves melodies i records a D. Ellington, D. Gordon, J. Coltrane i T. Monk. Ho parlàrem en diverses ocasions en la seva habitació de l’hospital i, cosa impensable, ho anotàrem cuidadosament”.[30] La implicació de Tete amb aquesta actuació fou tal que la nit de dia 18 de febrer actuà a Palma aprofitant l’avinentesa per fer un preludi o assaig del que seria el seu acomiadament. Acabat de sortir de l’hospital Clínic prengué l’avió per atendre el seu compromís amb La Caixa; l’acompanyaven la seva esposa i Miquel Jurado, a més a més entre el públic hi havia Petri Palou (la primera professora de música de Tete). D’aquests dies hi ha diferents articles a la premsa local que anunciaren generosament i ressenyaren el concert. De tots ells, destaquem l’entrevista que oferí Tete a Diario de Mallorca. En aquesta entrevista podem veure algunes de les reflexions que ocupaven Tete als seu 64 anys i que anaven orientades cap a una simplificació de la tècnica.[31] Les ressenyes destaquen tant la intensitat com la emotivitat de la vetllada, paraules que altrament Jurado utilitza a la biografia de Tete per referir-se a l’acomiadament conscient, meditat i generós que el músic feu per tots els seus amics.[32] Va començar saludant al públic i reconeixent que feia temps que tenia la il·lusió de tocar a Palma perquè feia anys que no ho feia. Presentà el programa amb els autors que interpretaria justificant que era una cosa que no feia mai per l’avorriment que li suposava. El programa de mà duia uns comentaris al concert signats pel propi Miquel Jurado anunciant que “el jazz és un art de seduccions, evocacions i somnis, que difícilment pot restringir-se amb títols i muntatges. El que sí us podem assegurar és que hi apareixeran temes de Duke Ellington, John Coltrane, Thelonius Monk, Dexter Gordon i del mateix Tete Montoliu”.[33]  El mateix Tete acomiadà la presentació amb aquestes sentides i premonitòries paraules: Que siguin feliços i no s’ho agafin massa seriosament que són dos dies... D’aquesta vetllada tenim els materials inèdits que els corresponsals de TVE  enregistraren per donar cobertura de l’acte al noticiari de dia 19 al mig dia – facilitats per aquest article, gentilesa de Joan Carles Muntaner-. En aquesta cinta apareixen les paraules introductòries de Tete i la interpretació dels dos primers temes del concert: Feelings i Comme d’Habitude (My Way). Temes que, per altra banda, són els que encapçalen el pròleg del ja mític concert del Palau.

Actuacions de Tete Montoliu a Mallorca

   IL·LUSTRACIONS