VICENS, Francesc: "La primera temporada d’òpera del Teatre Líric a través de les pàgines del diari Última Hora", Trobada de Documentalistes Musicals IX (2002),p.231-246

El Teatre Líric de Palma juntament amb el Teatre Principal foren els focus d'activitats dramàtiques i líriques més importants de la ciutat a principis del segle XX. Les primeres temporades ens parlen de la intencionalitat de la política empresarial i de la gestió cultural que es veu reflectida en els programes de representació i si feim  un seguiment acurat de la premsa local fixant especial atenció a les columnes d’opinió. L'escassa bibliografia sobre el tema ha fet que aquesta comunicació sigui un estudi de recerca bàsicament d'hemeroteca.   Per tant tota la informació continguda ens remet als diaris Última Hora[i]  i d’una manera més secundària a La Almudaina de l'any 1902 i 1903. Hem organitzat el material de la següent manera: en primer lloc un petit apartat de contextualització del Teatre Líric. En segon lloc exposam la informació referent a les companyies, als artistes i a les obres representades. En tercer lloc duim a terme una valoració de l’activitat escènica d’àmbit local. I finalment presentam els materials utilitzats amb les cites literals del seu contingut. Cal precisar que aquest estudi centra el seu interés únicament en les representacions operístiques deixant de banda les produccions dramàtiques i de sarsuela que també es dugueren a terme.

EL TEATRE LÍRIC

L’edifici del Teatre Líric (actualment desaparegut) estava situat en l’emplaçament  de l’actual jardí de s’Hort del Rei a la part est del palau de l’Almudaina. Fou disenyat pels arquitectes Jaume Alenyar Guinard (la part exterior) i per Gaspar Bennàssar Moner (la part interior). Les obres es dugueren a terme entre el 1900 i el 1902. Segons el diari L’Almudaina del dia 2 de febrer de 1902 les obres començaren el dia 11 d’octubre de 1900 sota la direcció del mestre Alenyar. El teatre disposava d’una cabuda d’unes 2800 localitats distribuïdes de la següent manera: 28 llotges de platea - 8 llotges amb prosceni de primer - 8 llotges amb prosceni de segon pis - 1 pati de 450 butaques - 16 platees - 25 entressols.

El primer propietari va ser Josep Tous Ferrer que volgué dur a terme una política com la que es duia aleshores en les produccions dels teatres italians. Diversos foren els gestors i gerents que dirigiren aquest teatre que acabà la seva vida la temporada 1966-67 i un any més tard fou enderrocat. A l’Ultima Hora de dia 31 de gener de 1902 surt un petit article d’opinió que reflecteix la voluntat ideològica del Teatre, diu: 

queremos un Lírico democrático i sobretodo que no se contrasten demasiado los asistentes por la pertenencia a una clase u otra[ii].

       La voluntat de representar un repertori enginyós a l’alçada dels teatres europeus era una de les fites que trobam en l’optimisme dels inicis del Teatre. Del dia 29 d’octubre del mateix any podem llegir:  

Con el afán de desterrar el género chico de este Teatro y otros espectáculos inferiores la empresa no ha puesto reparo , a pesar de las perdidas obtenidas con Vitalini, en hacer nuevos sacrificios y contratando en Milán  notables artistas para que el  cuadro escénico sea superior y ofreciendo al público obras nuevas como Don Giovanni, y Tosca esta última de unas condiciones económicas que tan solo en las principales capitales puede ponerse en escena. Sería verdaderamente sensible que por no responder el público terminara la temporada a los tres o cuatro días de empezada.

       Cada any es caracteritzava per quatre temporades: una d’òpera, una de sarsuela i dues de teatre (una temporada de comèdia i una de drama). Aquí ens centrarem en les representacions operístiques que es dugueren a terme la primera temporada, els anys 1902-1903. De la gestió empresarial se’n pot fer un cert seguiment de manera parcial ja que totes les notícies referides al tema no aporten cap relació de dades concretes que ens permetin fer una valoració molt precisa. Del dia 12 de setembre tenim aquest comunicat:

El propietario José Tous recibió ayer telegrama del empresario José Ribas que viene a continuación: Barcelona 13 (14’30h.) Ratificado contrato con Vitalini. 15 únicas funciones debutando el 11 de octubre con Magda.También ratificado contrata compañía ópera debutarà 30 de octubre estrenando Tosca y Raimundo y Don Giovanni. Mañana quedarán ultimados detalles, compañía Alegría debutará 29 de noviembre.  

3.      COMPANYIES, ARTISTES I PRODUCCIONS.

Les representacions operístiques d’aquesta primera temporada foren assumides per dues companyies:  la del mestre Joan Goula i mestre Arturo Baratta respectivament d’àmbit català. Cal destacar la companyia de sarsuela del mestre mallorquí Cosme Bauzá[iii] que incorporà una òpera al seu programa i que en alguna ocasió incorporava alguna ària d’òpera entre actes[iv]. Si tenim present la història de l’òpera a Mallorca vorem que aquesta primera proposta no suposava cap canvi espectacular en la recepció de l’òpera ja que el segle XIX havia esta molt fructífer en quant a nombre de produccions i contava amb una certa tradició. Per exemple la temporada lírica de 1863-1864 s’interpretaren un total de 150 funcions entre les que hi trobariem Un ballo in maschera de Verdi entre altres[v] aquestes dades  no s’assolirien de manera habitual al Teatre Líric ; però un fet rellevant i sense precedents fou l’aposta qualitativa d’intentar donar l’altura artística corresponent als teatres consagrats (com el del Liceu de Barcelona o el de  L’Scala de Milà). Les transaccions artístiques entre artistes de primer ordre i la gerència del Líric testimonien aquesta època que es veurà marcada per l’optimisme empresarial. Sabem que tant el mestre Goula com el mestre Baratta dugueren a terme una destacable carrera amb una projecció internacional destacable com a directors d’òpera i com a compositors de segon ordre. La primera producció operística que acollí el Teatre fou La Bohéme de Puccini sota la direcció artística del mestre Joan Goula i Soley (San Feliu de Guixols 1843- Buenos Aires 1917) del Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Aquesta obra s’estrenà a Turín l’any 1896 i abans d’estrenar-se a Mallorca ho feu a Barcelona per tant podem parlar d’una bona predisposició al repertori italià d’actualitat. A més a més si comparam la recepció del repertori italià amb l’alemany veurem com les diferències s’intensifiquen[vi]. La primera funció fou el dia 1 de febrer amb els mateixos decorats emprats en les representacions del Liceu i amb la direcció escènica del sr. Gasparini, 50 músics i 40 coristes del mateix teatre. D’aquest desplegament d’artistes provinents de Barcelona i de les espectatives creades pel públic mallorquí podem preveure un èxit rotund. Es vengueren totes les entrades de les dues primeres funcions de les 3 previstes  (dia 1, dia 2 i dia 7 de febrer)  i s’anuncià una quarta representació el dia 3 que es dugué a terme de manera satisfactoria per totes les parts implicades.

Esta tarde en el vapor Cataluña ha salido para Barcelona el nuevo empresario de este teatro, don José Ribaspara preparar la venida de la compañía italiana de la actriz Italia Vitalini. Para hacer 20 funciones a partir del 20 de octubre.También se propone la contrata de varias compañías importantes de ópera como la del sr. Baratta i que pondrán en escena Tosca, La Bohéme, Don Giovanni, Carmen, Raimundo Julio, además la compañía ecuestre del circo de París y las que dirie el sr. Alegría[vii].

Aquesta companyia també assumí la representació de les òperes Hansel und Gretel de Humperdink i Lohengrin de Wagner. El preu de les entrades cobria un ventall ampli de possibilitats que permetia l’accés als espectacles des de les butxeques més modestes a les llotges més apreciades per la petita burgesia mallorquina[viii]. La segona tongada de representacions operístiques del primer any del Líric va ser assumida per la companyia d’Arturo Baratta (Barcelona 1860- Barcelona 1947) que dugueren a terme 20 funcions disposant  d’un cor infantil, una orquestra de 45 músics i un grup de dançaires. Aquesta companyia tenia un repertori d’orientació italianitzant i utilitzaren materials coreogràfics cedits per l’òpera de Milà.  Representaren La Bohéme, Manon, Carmen, L’Africane, Gli Ugonotti Caballería Rusticana, Rigoletto, I Pagliacci i Il Trovatore i a més a més estrenaren Tosca i Don Giovanni. Fou una programació notablement més extensa pel que fa al nombre de títols però només contà amb la mitat de representacions respecte la companyia del mestre Goula. La posada en escena de Tosca va dur una particularitat que marcà una diferència significativa respecte altres teatres nacionals per la utilització de les campanes de la casa Ricordi de Milà cedides (per primera vegada a un teatre espanyol) per la representació del Te Deum al final del 1r acte. Una mostra de la rellevància d’aquest fet fou aquesta notícia:

El juego de campanas que en Italia se utilizan para el final del 1r acto de la ópera Tosca se veían ayer en el pasillo del Teatro Lírico. Al cantarse el gran Te Deum de Tosca Palma será la primera población española donde se utilizaran estas campanas propiedad de la casa Ricordi de Milán y cuya exclusiva ha sido concedida al maestro D. Arturo Baratta[ix].

El preu de les entrades s’abaratiren per la previsió d’un descens d’assistència fent presents un seguit de confrontacions entre els preus de les entrades de Palma i el preu de les entrades a València (següent escala en la gira nacional de la companyia del mestre Baratta):

Jueves próximo La Boheme por la compañía del maestro Arturo Baratta, de aquí se marcharan al Teatro Principal de Valencia donde haran 30 funciones. A Palma l’entrada general costarà 80 cèntims mentre que a València 1’25 pts.  I com diu el diari ¿corresponderá el público a los gustos de la empresa? L’empresari J.Ribas afirma por los que ponen repros en comprar los abonos de 20 funciones sin haber visto la compañía : se podrán adquirir después de la 1ra, 2da, 3ra o 4rta función. De momento quedan localidades de palco y butacas[x].

En línies generals fou una companyia que tengué gran acceptació per part del públic ja que són constants les ovacions que reberen els artistes, especialment després dels números més famosos. 

Los artistas se mantuvieron a la altura sin desmayos ni flojedades , resultado satisfactorio del estreno de Don Giovanni . El sr. Puiggener tuvo que repetir la serenata del 3r acto a petición vivíssima del público[xi]. La srta. Minotti no sólo triunfó por su voz sino por su talento dramático (sobretodo en el 3r. acto). Tedeschi tuvo que repetir dos veces La donna é mobile ja que va rebre una gran ovació[xii]. Al final todos los artistas de la compañía cantaron el Ave Maria de Gounod. Se repitió por ovación popular y salieron un sin fin de veces seguidas a saludar[xiii]. 

Dins la programació de les representacions trobam algunes òperes que eren a benefici d’un artista determinat la qual cosa ens fa pensar en la situació laboral que es trobaven molts d’aquells artistes a principis de segle:

(...) función extraordinaria para mañana de despedida a beneficio de los artistas mallorquines Don Cosme Bauzá , Don Lorenzo Simonetti y Don Juan Gil Rey. Programa: Intermezzo de la ópera Cavalleria Rusticana (orquesta dirigida por don Cosme Bauzá)[xiv].

Un altre fet rellevant és la publicació de l’argument de l’òpera que es representarà el dia següent al diari, com per exemple la descripció acurada de la trama de La Bohéme que podem llegir a l’apartat literari d’Última Hora de dia 2 de febrer o la petita explicació de la partitura de Hunsel und Gretel a nivell descriptiu o el dia 11 d’octubre del mateix any tenim l’ argument complet de l’ òpera Tosca entre d’altres exemples. El fet que també s’anunciï dia 23 d’abril l’arribada dels libretos de la tetralogia de Wagner entre d’altres òperes a la llibreria del sr. José Tous ens du a constatar la possibilitat d’una formació intel.lectual discreta d’un mercat de panflets que formava de manera desigual a un públic majoritariament petit burgès.

COMENTARI DE LES FONTS I VALORACIÓ

            Després d’haver fet el seguiment de tot un any de les pàgines de l’Ultima Hora podem parlar d’una problemàtica de les fonts que cal tenir present alhora de considerar el seu contingut. Sovint les informacions de premsa sobre una òpera deixa aspectes que no queden prou clars o que, si més no, poden resultar contradictoris; de manera sistemàtica quan s’anuncia una companyia se’ns diu el nombre de funcions que durà a terme però els canvis circumstancials per la indisposició d’algun artista o la repetició d’una determinada funció degut al seu èxit aclaparador o la funció en benefici a un artista determinat són fets variables que figuren a les planes del diari de manera no rigurosa. És a dir pensam amb la possibilitat de canvis sobre els programes i que no apareixen sobre els planes del Diari per la seva inmediatesa. De manera que tenir una idea exacta del nombre de funcions representades requeriria una confrontació amb els documents de l’arxiu privat del Teatre[xv]. Per altra banda, els articles d’opinió s’han de relativitzar ja que intentar fer un estudi de la recepció de la música a partir de les planes d’un diari du a uns resultats molt parcials si tenim en conte que els escrits tant de crítica com d’opinió sobre les funcions musicals estaven signades per la mateixa persona. Però així i tot hem pogut dur a terme un modest seguiment del que va ser l’ambició dels gestadors del Líric fent una primera valoració de la seva primera activitat operística. En primer lloc pel que fa a l’activitat operística podem constatar una inclinació cap a l’òpera italiana del XIX amb produccions com I Pagliacci, La Bohéme, Tosca, Gli Ugonotti, Il Trovatore o Rigoletto per tant les òperes de Puccini i Verdi principalment protagonitzaren els inicis operístics del Líric amb unes 20 representacions en total. Altres representacions també contribuiren a la consolidació d’un programa de qualitat i enginyós amb títols com Hansel und Gretel, Don Giovanni o Lohengrin de la tradició operística germànica (és rellevant trobar una òpera de Wagner per les seves implicacions de gran infrastructura que suposen i per la llarga duració dins un context on la tònica representativa són produccions italianes). No podem parlar d’influència wagneriana. L’entusiasme de Noguera  per la música de Wagner no era compartit per la majoria d’aficionats a l’òpera. Quan el 1891 s’estrenà a Palma Lohengrin només una èlit va apreciar la música del teutó; la resta o es va avorrir o es va escandalitzar[xvi]. Després trobam altres títols que també es representaren ens els principals teatres de les grans capítals europees i que ens parlen de la tradició operística del segle passat present a l’Illa: Cavalleria Rusticana, Manon,Carmen o L’Africana a més dels títols emblemàtics verdians ja citats. En relació a la temporada de teatre, la temporada dramàtica musical tenia un preu més elevat de les entrades degut a les despeses que suposava la contractació d’una companyia forana a l’Illa, sobretot aquest primer any que s’aposta per un repartiment de qualitat amb artistes peninsulars (a excepció de la companyia del mestre Cosme Bauzá d’àmbit local ). La temporada de sarssuela era més popular i per tant més concurrida. En els programes veim que en comparació a les òperes la sarssuela fou el gènere més representat. Alguns dels títols foren els següents (de desigual qualitat artística):

Des de El Barquillero, Les Barraques, Doloretes,Los niños llorones,Mari Juana, El Bateo, La diligencia fins La Tempranica, Raul y Elena, Viache a l’exposició, La alegría de la huerta, El género ínfimo, El Húsar, Misa de campaña, La relíquia, El cabo primero, passant per La tempestad, Los diamantes de la corona, Los sobrinos del capitan Grant, Las Parrandas, Chateau Margaux, El juramento.

El preu de les localitats era més econòmic que el de l’òpera i més car que el de la temporada de teatre[xvii]. Com hem vist, en algunes de les representacions de sarssuela s’intercalava entre actes alguna ària d’òpera (fet que sempre era molt exitós i sovint esperat pel públic que si s’entusiasmava feia repetir) aquesta pràctica es repetirà posteriorment en espectacles de circ o a la mitat de les sessions dobles de projeccions cinematogàfiques. Pel que fa a les comapanyies d’òpera tenim la Companyia del sr. Goula que havia treballat en el Liceu de Barcelona i en el Teatro Real de Madrid, també la Comapanyia italiana del sr. Arturo Baratta, segurament la més prestigiosa de les que passaren pel Líric. La procedència dels artistes era varia i segurament de qualitat diferent; les companyies foranees foren un estímul i una pauta , sobretot als inicis, per marcar la qualitat artística d’allò que havia de ser el Líric, un teatre a l’alçada dels grans teatres de l’Estat.  Però per problemes econòmics d’oferta i demanda i per una certa apatia per part del públic el Teatre acabà definitivament a finals de la dècada dels 60. La companyia de sarsuela del Teatre Princesa de València de don José Talavera fou un incentiu que motivà a un gran nombre de gent a anar al teatre, gairebé representaven una sarsuela per dia, la qual cosa ens fa pensar que el gènere ho permetia , ja que en la temporada d’òpera  les funcions no eren tan seguides i fins i tot trobam anuncis al diari que justifiquen el canvi d’una funció perque els artistes principals puguin descansar. Pel que fa al públic de principis del segle XX podem parlar que una part important de la societat mallorquina era molt aficionada a la lírica musical. Aquesta afirmació la deduim de les nombroses crítiques musicals que fan referència a l’actitud del públic davat interpretacions insatisfactòries (xiulades, crits) o ovacions que fan repetir seqüències i àries als artistes. I també de l’interés en seguir els fils argumentals de les òperes que sortien al diari i que la gent adquiria per suscripció. La crítica musical esdevé un apartat important (i que hem trobat de manera més específica en el diari l’Almudaina), ens parla de com la gent vivia el Teatre, de les reaccions de la gent- un fenòmen interessant perque ens explica com la gent de l’època vivia la vida cultural i d’oci en el teatre com a fenòmen social- i apareix una petita ressenya de cada funció amb les corresponents característiques que hem anat exposant. 

                                   BIBLIOGRAFIA

ANGLÉS, Higini (1954): Diccionario de la música, Labor, Barcelona.

PARETS, Joan (1982): La ópera en Mallorca (siglo XIX), Panorama Balear, 108, Palma.

PEDRELL, Felip (1897):  Diccionario biográfico y bibliográfico de músicos y escritores de música, Berdós, Barcelona.

SABATER, Gaspar (1982): De la casa de las comedias al Teatro Principal, Consell Insular de Mallorca, Palma.

---